Coneixes les nostres llegendes?
-
Estruga maigarda, la bruixa del mallol
Estruga Maigarda, la Bruixa del Mallol, va existir realment i estava casada amb Bernat de Bellsolà , una de les nissagues benestants al Mallol medieval. L’Estruga va ser titllada i acusada de bruixeria, fet que va motivar un procés que va tenir lloc a la Cúria de Bas entre l’1 i el 3 d’agost de 1373, on fou acusada d’exercir la bruixeria des de feia ja 14 anys. L’Estruga, sembla que dedicava la seva habilitat als matrimonis, perquè per mitjà de diners, aconseguia que els esposos s’estimessin o bé s’avorrissin. Per altra banda, també sembla que posseïa i cert art que contribuïa a la seva fecunditat.
Pel que fa referència als mètodes utilitzats, sembla que eren diversos: Fer posar camises embruixades, fer conjurs amb els cabells dels esposos, fer remeis contra els desamors amb petits trossos de roba als subjectats a la bruixeria, i altres mètodes que desoneixem. Durant el procés, va comparèixer i declarar una dona anomenada Elisenda del Mas Isern, encara avui dia existent. En aquesta declaració, l’Elisenda afirma que “estant de sobrepart, va menjar unes sopes de fogaça embruixades, donades per l’Estruga, i que des d’aleshores no va tenir més fills, i per la qual cosa es considerava sotmesa a bruixeria, i que per més vegades que va recórrer a la bruixa del Mallol, no va aconseguir ni la fecunditat ni l’amor del marit que l’havia avorrida”.
El resultat va ser que l’Estruga li va fer gastar molts diners per mitjà de diversos remeis totalment inoperants. Tal com hem dit, Maigarda, va ser jutjada a la Cúria de Bas sense que haguem pogut saber quina sentència li va recaure.
És molt versemblant que, de resultes d’aquest fet i d’algun altre semblant que a voltes desconeixem, derivà el refrany que diu el següent:
De bruixes al Mallol,
n’hi ha un vol.
De bruixes a Sant Privat,
n’hi ha un cabassat. -
Francesc de verntallat, la llegenda del seu cognom
Francesc de Verntallat cabdill dels pagesos de Remença nascut a la poblaciĂł del Mallol la primera meitat del segle XV, Ă©s segurament el personatge històric mĂ©s important que ha tingut la Vall d’en Bas. En aquestes lĂnies, però, no ens centrarem en la vida de Verntallat i en les revoltes remences – això ho expliquem en l’apartat de la història del municipi- sinĂł en la llegenda del seu cognom. Francesc de Verntallat, provenia d’una famĂlia benestant i noble, encara que de la petita noblesa de la Vall: Els Puigpardines.
Francesc de Verntallat que tot i ser noble treballava les terres, va encapçalar els exèrcits de pagesos que es van revoltar contra els senyors feudals, i que a Girona va salvar al futur Ferran el Catòlic d’una mort gairebĂ© segura. Explica la llegenda, que en Francesc, que era un gran estratega i un valent guerrer, impossible de capturar pels seus enemics, un dia estava amb els seus homes a la muntanya. Alguna cosa, paraula o fet va provocar les ires d’en Francesc. Aquest, es va aixecar d’una revolada i agafant la seva espasa va partir pel mig un vern. Vet aquĂ, que apareixia en Francesc de Verntallat.
Des de llavors, l’escut d’armes d’en Francesc, seria de fons granate, amb un vern tallat pel mig, i tambĂ© des d’aquell dia, els seus homes se’ls anomenaria els Verntallats.
-
La llum de sant simplici
En Aquesta llegenda, reproduïm un escrit de l’Assumpta Bayona.
“Si comencĂ©s per explicar-vos les coses que em venen a la memòria no sĂ© quan acabaria però començo dient quelcom que penso ja molts la saben i potser l’heu vista. Us parlarĂ© del RacĂł del Grau, un dels llocs mĂ©s bonics que es troba a la nostra vall sense menysprear Joanetes, Sant Privat o Riudaura, racons i torrenteres tant ombrĂvoles com no es poden explicar si no es veuen. Del què vaig a contar jo no sĂ© res mĂ©s que allò que ens contaven els avis, pares o algun altre passat, per tant no sĂ© si Ă©s verĂdic.
De totes maners tal com m’ho varen contar jo us ho relataré: Molta gent en aquell temps pensava o creia en bruixes, follets i apareguts. Doncs bé, en el mencionat racó existeix una capella (per cert, molt ben conservada) anomenada Sant Simplici que encara la gent hi té molta devoció. En aquell temps a la dita capella, la gent deia que algunes nits s’hi apareixia una llum parant-se una estona com si esperés algú i tot d’una desapareixia. Com que per aquell temps els boscos eren molt espessos, bruts i estaven molt poblats de tota mena de bestioles, els homes d’aquelles masies estaven molt apurats ja que a més de matar-los els animals també els destroçaven els conreu i eren un perill per a les persones. Aleshores els veïns varen determinar de dir una missa a Sant Simplici abans d’organitzar una batuda tots els homes d’aquell veïnat. Crec que deuria ser diumenge. Estaven tots a la porta a punt d’entrar quan tot d’una s’apareix una llum i al mateix temps senten una veu que els deia: “Qui m’ajuda a dir la missa?”. Tots quedaren tant espantats que ningú gosar contestar. Solament el capellà digué que ell ho faria. Entraren a la capella i començaren la missa. Els fidels només veien la casulla que es movia i sentien les oracions. La missa va transcórrer normalment fins després de la comunió quan, de cop i volta, la casulla va caure a terra i no varen sentir ni veure res més. Aquells homes van acabar allà mateix la cacera anant-se’n cada un a casa seva sense ganes d’anar a matar llops ni guineus ni cap altra mena de bestiola.”
-
Les bruixes i la campana de Sant Esteve d’en Bas
En Ramon Llongarriu va publicar l’any 1998 aquesta llegenda, extreta d’una narraciĂł que Miquel Bosch i Mir va presentar als Jocs Florals d’Olot de l’any 1911. Es tracta d’una relaciĂł mĂtica referida a l’antigor de la Vall d’en Bas que Ramon Longarriu va traduir al catalĂ actual.
Aquesta és la llegenda:
En Peric de la Dou era el majoral de més anomenada de tot el rodal d’en Bas i per això, quan arribava la calor, una vegada toses les ovelles i marcades amb el senyal de cada amo, els ramats de la Vall es reunien en una ramada que el bon majoral conduïa cap al Pirineu a estiuejar. Un any s’emportà com a rabadà l’Estevenet de la Batllia i feren cap als Estanys de Carançà .
-Quan serem al lloc de pastura- explicava el vell pastor al rabadà – aparta el bestiar d’allà on creixin el balandre, l’herbatora, la didalera i la cicuta, perquè totes elles són verinoses, i si de cas en mengessin, es moririen. També has de vigilar si es congria alguna tempesta i abans que esclati, portar les ovelles a la jaça. Si no ho fessis a la primavera vinent sortirien gamades. Aparta-les dels avencs, on podrien trobar la seva sepultura. De més gran t’ensenyaré d’adobar-les i et diré remeis bons per a guarir-les de molts mals.
L’Estevanet se l’escoltava molt atent; almenys ho semblava. Les llargues converses li feren conèixer qui eren les bruixes; dones rabioses, terribles, que s’esqueixaven les pròpies carns quan no podien fer el seu voler; les goges, que si no les molesten no fan cap mal. Les fades, que sĂłn com l’aigua de borraines; no fan mal ni bĂ©. Les dones d’aigua que es passegen pels llacs tot el sant dia entremig de les truites. Tots ells Ă©ssers famolencs i, que tot i la seva gran o petita malĂcia, sĂłn febles per naturalesa.
-Qui has de témer més és al sà tir fill del mateix diable. Pren forma de cabrot o formiga lleona. No el confonguis amb cap isard. I sobretot, no els llancis cap cop de fona i no tiris mai pedres als llacs, perquè només dels esquitxos que s’aixecarien en vindrien tempestes espantoses. Si t’hi trobessis, – Déu ens en lliuri – no arribaries pas viu a la cleda.
Un dia, el pastor i el rabadĂ van portar el ramat entorn al llac mĂ©s gros de tots, vora el qual l’Estevanet va quedar embadalit. Li semblĂ veure-hi nedar un Ă©sser estrany; impossible que fĂłs un peix. Sense ni adonar-se’n li tirĂ un palet cantellut, d’aquells de pissarra, i a l’instant s’aixecĂ una gran nuvolada. Espantat, marxĂ de pressa amb el ramat, esverat, mentre invocava tots els sants del cel. Aquella criatura desconeguda era una dona d’aigua, la sogra precisament, del sĂ tir de mĂ©s fama d’aquells encontorns, maridat amb la seva filla gran, en aquells moments lliurats a un ball impĂşdic. SortĂ el sĂ tir com un boc amb uns crits terribles mentre afinava les seves banyes de crestat. Amb la seva mirada extraguĂ© una sĂlfide que divagava per aquells costers.
-Tú que encises els versaires, tens fama de portar-me porcellades, que ets més llesta que una daina i llisques lleugera com una llisona… digues-me, qui ha estat que s’ha atrevit a tirar un roc al palau aigualit més formós del Pirineu?
-Quan pujava totalment sola de Coma de Vaca a deixar caure una llà grima sobre la fossa del Gegant, el meu avi, he vist un home vell que escridassava un noiet de 13 o 14 anys. Són fills d’aquella plana fèrtil que a l’abril i al maig pren color de robà i maragda, pel juny el groc d’or i filigrana i a la tardor, el blanc setà que encanta els veïns de la contrada. No hi caus….sà tir luxuriós?
-No, parla més clar.
-La plana que vull dir havia estat el llac més fondo i espaiós de la comarca. N’eren senyores les nereides, les goges i les sirenes. Les seves majordomes eren les dones d’aigua. Un terratrèmol trencà les preses i perdé tota l’aigua. Aquells éssers van haver de marxar a buscar estanys de muntanya on poder rentar les seves cabelleres i nedar enjogassats. Llavors els homes de la vall van contemplar extasiats aquell patent de terres novals que apareixien i es van posar a cultivar-les… Encara no ho endevines?
-Oh… sĂ… sĂłn d’en Bas! No tastaran ni un gra de blat, ni de mill, ni de blat de moro. Tampoc colliran fajol ni podran fer cap coca rossa. Tota aquella comarca pagarĂ per l’afront que sofrim per aquest sagalot.
Aviat s’oà un brogit terrible i una cridòria ensordidora entremig de tremendes malediccions i blasfèmies horribles. La veu ronca del sà tir en sobresortia, talment l’udol d’un llop rabiós.
-Bruixes, proveĂŻu de llamps, trons i pedra seca. Goges, fades…correu, vestiu-vos amb vestits, els mĂ©s ferĂ©stecs. I vosaltres, dones d’aigua, ompliu els vostres faldons del lĂquid que us dĂłna vida i amb tot l’estol de fĂşries i mals esperits seguiu-me fins al punt de la venjança.
Embolcallats en el núvol que havia fet aixecar l’Estevanet, un trà mpol els traslladà al cim del Canigó. D’allà , amb un salt guimbaren al Puigscalm, als cingles de Llancers i al coll de Canes. La borinor presagiava la tempesta que s’abatria sobre la plana.
-Ja és hora, descarregueu! – ordenà el sà tir.
La campana Santa Maria, la mĂ©s grossa del campanar de Sant Esteve, ordenĂ a les petites que foragitessin aquells lladres de vianda i en cas que s’aferresin sobre el paĂs, que avisessin. Els fidels en oir les campanes, repetien:
-Sant Marc, Santa Creu, Sant Esteve, no ens deixeu.
El popular dĂstic ben adaptat al Sant PatrĂł d’en Bas.
La campana grossa, en veure que l’amenaça persistia, no esperĂ l’avĂs de les petites i brandĂ potent amb tota la força del seu bronze, i invitĂ a cremar llorer i romanĂ d’aquells beneĂŻts el diumenge de Rams.
-Fora fúries de l’infern… dimonis maleïts.
Tot el cloquer tocava a ravat i el monstre quedà suspès a l’aire.
-Per què et pares?
-No puc resistir el brandar d’aquesta campana, la Mariassa m’abat i m’ofega el fum d’aquestes herbes beneïdes.
La resposta desconcertà tota la bruixeria i van marxar cap a les serres de Murrià i Marboleny, abatudes per la vergonya més que pel pes que deixaren caure sobre la carcassa d’aquell gegant que encara banyava als seus peus al llac d’en Bas, prop de les Preses. El seu cap encara crema al fons del crà ter de Can Tià . Amb un braç apartà les cendres dels volcans de la Cot i amb l’altre els gresos i basalts de Sant Iscle. Saben bé que aquest gegant conserva dintre la seva costellada, una balma prop de Mas Saiols, anomenada fossa de Rocalladre, i l’aprofiten per amagar-hi per sempre més la seva misèria. Les goges, en veure que les seves parentes havien fugit, es recordaven que al cingle de Julià de les Encies hi havia una tuta i d’una volada estrompassararen la Vall d’Hostoles, per arribar a aquella caverna i encauar-s’hi.
El sĂ tir quedĂ sol amb les dones d’aigua i com que la campana no parava de vogar, els agafĂ un desmai i una suor que tot el lĂquid que portaven concentrat en pedra seca se’ls convertĂ en una suau rosada que es posĂ suaument i en gotetes fines sobre les plantes i herbeis. Totes elles van acabar per morir-se sota els brĂ mols furients del vent desfermat.
Desesperat, el sà tir emprengué la fugida sobre un esqueix d’un núvol esmicolat cap al collet del Bis, on es tramunta al serrat de Calcina, cap al terme de Sant Feliu de Pallerols. Aleshores la campana d’aquella parròquia li barrà el pas amb els seus tocs i el sà tir quedà enclòs entre les batallades de les dues campanes fins que no pogué més i es convertà en una gran pedra arenisca que caigué en una feixa del quintà de Peralta, una antiga pagesia situada entre el collet del Bis i el coll de Miranda, avui en ruïnes, a la parròquia de Sant Miquel de Pineda.
Aquesta fou la fi d’aquells fantasmes estrafolaris, creditora d’un telĂł musical wagneriĂ on els corns, tubes, trompes i bombardons, acompanyats de tota la percussiĂł, subratllessin la magnitud de la desfeta d’aquells Ă©ssers malignes, d’entremig dels quals els clarins anunciessin el triomf de la vall, gerda, florida, esponerosa, on els seus habitants cantessin i ballessin sota un cel lĂmpid, radiant, en plena victòria d’una naturalesa exultant.