Llegendes

Coneixes les nostres llegendes?

• Estruga maigarda, la bruixa del mallol

  

  Estruga Maigarda, la Bruixa del Mallol, va existir realment i estava casada amb Bernat de Bellsolà, una de les nissagues benestants al Mallol medieval. L’Estruga va ser titllada i acusada de bruixeria, fet que va motivar un procés que va tenir lloc a la Cúria de Bas entre l’1 i el 3 d’agost de 1373, on fou acusada d’exercir la bruixeria des de feia ja 14 anys. L’Estruga, sembla que dedicava la seva habilitat als matrimonis, perquè per mitjà de diners, aconseguia que els esposos s’estimessin o bé s’avorrissin. Per altra banda, també sembla que posseïa i cert art que contribuïa a la seva fecunditat.

  Pel que fa referència als mètodes utilitzats, sembla que eren diversos: Fer posar camises embruixades, fer conjurs amb els cabells dels esposos, fer remeis contra els desamors amb petits trossos de roba als subjectats a la bruixeria, i altres mètodes que desoneixem. Durant el procés, va comparèixer i declarar una dona anomenada Elisenda del Mas Isern, encara avui dia existent. En aquesta declaració, l’Elisenda afirma que “estant de sobrepart, va menjar unes sopes de fogaça embruixades, donades per l’Estruga, i que des d’aleshores no va tenir més fills, i per la qual cosa es considerava sotmesa a bruixeria, i que per més vegades que va recórrer a la bruixa del Mallol, no va aconseguir ni la fecunditat ni l’amor del marit que l’havia avorrida”.

  El resultat va ser que l’Estruga li va fer gastar molts diners per mitjà de diversos remeis totalment inoperants. Tal com hem dit, Maigarda, va ser jutjada a la Cúria de Bas sense que haguem pogut saber quina sentència li va recaure.

  És molt versemblant que, de resultes d’aquest fet i d’algun altre semblant que a voltes desconeixem, derivà el refrany que diu el següent:

  De bruixes al Mallol,
  n’hi ha un vol.
  De bruixes a Sant Privat,
  n’hi ha un cabassat.

• Francesc de verntallat, la llegenda del seu cognom

  Francesc de Verntallat cabdill dels pagesos de Remença nascut a la població del Mallol la primera meitat del segle XV, és segurament el personatge històric més important que ha tingut la Vall d’en Bas. En aquestes línies, però, no ens centrarem en la vida de Verntallat i en les revoltes remences – això ho expliquem en l’apartat de la història del municipi- sinó en la llegenda del seu cognom. Francesc de Verntallat, provenia d’una família benestant i noble, encara que de la petita noblesa de la Vall: Els Puigpardines.

  Francesc de Verntallat que tot i ser noble treballava les terres, va encapçalar els exèrcits de pagesos que es van revoltar contra els senyors feudals, i que a Girona va salvar al futur Ferran el Catòlic d’una mort gairebé segura. Explica la llegenda, que en Francesc, que era un gran estratega i un valent guerrer, impossible de capturar pels seus enemics, un dia estava amb els seus homes a la muntanya. Alguna cosa, paraula o fet va provocar les ires d’en Francesc. Aquest, es va aixecar d’una revolada i agafant la seva espasa va partir pel mig un vern. Vet aquí, que apareixia en Francesc de Verntallat.

  Des de llavors, l’escut d’armes d’en Francesc, seria de fons granate, amb un vern tallat pel mig, i també des d’aquell dia, els seus homes se’ls anomenaria els Verntallats.

  

• La llum de sant simplici

  

  En Aquesta llegenda, reproduïm un escrit de l’Assumpta Bayona.

  “Si comencés per explicar-vos les coses que em venen a la memòria no sé quan acabaria però començo dient quelcom que penso ja molts la saben i potser l’heu vista. Us parlaré del Racó del Grau, un dels llocs més bonics que es troba a la nostra vall sense menysprear Joanetes, Sant Privat o Riudaura, racons i torrenteres tant ombrívoles com no es poden explicar si no es veuen. Del què vaig a contar jo no sé res més que allò que ens contaven els avis, pares o algun altre passat, per tant no sé si és verídic.

  

  De totes maners tal com m’ho varen contar jo us ho relataré: Molta gent en aquell temps pensava o creia en bruixes, follets i apareguts. Doncs bé, en el mencionat racó existeix una capella (per cert, molt ben conservada) anomenada Sant Simplici que encara la gent hi té molta devoció. En aquell temps a la dita capella, la gent deia que algunes nits s’hi apareixia una llum parant-se una estona com si esperés algú i tot d’una desapareixia. Com que per aquell temps els boscos eren molt espessos, bruts i estaven molt poblats de tota mena de bestioles, els homes d’aquelles masies estaven molt apurats ja que a més de matar-los els animals també els destroçaven els conreu i eren un perill per a les persones. Aleshores els veïns varen determinar de dir una missa a Sant Simplici abans d’organitzar una batuda tots els homes d’aquell veïnat. Crec que deuria ser diumenge. Estaven tots a la porta a punt d’entrar quan tot d’una s’apareix una llum i al mateix temps senten una veu que els deia: “Qui m’ajuda a dir la missa?”. Tots quedaren tant espantats que ningú gosar contestar. Solament el capellà digué que ell ho faria. Entraren a la capella i començaren la missa. Els fidels només veien la casulla que es movia i sentien les oracions. La missa va transcórrer normalment fins després de la comunió quan, de cop i volta, la casulla va caure a terra i no varen sentir ni veure res més. Aquells homes van acabar allà mateix la cacera anant-se’n cada un a casa seva sense ganes d’anar a matar llops ni guineus ni cap altra mena de bestiola.”

• Les bruixes i la campana de Sant Esteve d’en Bas

  En Ramon Llongarriu va publicar l’any 1998 aquesta llegenda, extreta d’una narració que Miquel Bosch i Mir va presentar als Jocs Florals d’Olot de l’any 1911. Es tracta d’una relació mítica referida a l’antigor de la Vall d’en Bas que Ramon Longarriu va traduir al català actual.

   

  Aquesta és la llegenda:

  En Peric de la Dou era el majoral de més anomenada de tot el rodal d’en Bas i per això, quan arribava la calor, una vegada toses les ovelles i marcades amb el senyal de cada amo, els ramats de la Vall es reunien en una ramada que el bon majoral conduïa cap al Pirineu a estiuejar. Un any s’emportà com a rabadà l’Estevenet de la Batllia i feren cap als Estanys de Carançà.

  -Quan serem al lloc de pastura- explicava el vell pastor al rabadà – aparta el bestiar d’allà on creixin el balandre, l’herbatora, la didalera i la cicuta, perquè totes elles són verinoses, i si de cas en mengessin, es moririen. També has de vigilar si es congria alguna tempesta i abans que esclati, portar les ovelles a la jaça. Si no ho fessis a la primavera vinent sortirien gamades. Aparta-les dels avencs, on podrien trobar la seva sepultura. De més gran t’ensenyaré d’adobar-les i et diré remeis bons per a guarir-les de molts mals.

  L’Estevanet se l’escoltava molt atent; almenys ho semblava. Les llargues converses li feren conèixer qui eren les bruixes; dones rabioses, terribles, que s’esqueixaven les pròpies carns quan no podien fer el seu voler; les goges, que si no les molesten no fan cap mal. Les fades, que són com l’aigua de borraines; no fan mal ni bé. Les dones d’aigua que es passegen pels llacs tot el sant dia entremig de les truites. Tots ells éssers famolencs i, que tot i la seva gran o petita malícia, són febles per naturalesa.

  -Qui has de témer més és al sàtir fill del mateix diable. Pren forma de cabrot o formiga lleona. No el confonguis amb cap isard. I sobretot, no els llancis cap cop de fona i no tiris mai pedres als llacs, perquè només dels esquitxos que s’aixecarien en vindrien tempestes espantoses. Si t’hi trobessis, – Déu ens en lliuri – no arribaries pas viu a la cleda.

  Un dia, el pastor i el rabadà van portar el ramat entorn al llac més gros de tots, vora el qual l’Estevanet va quedar embadalit. Li semblà veure-hi nedar un ésser estrany; impossible que fós un peix. Sense ni adonar-se’n li tirà un palet cantellut, d’aquells de pissarra, i a l’instant s’aixecà una gran nuvolada. Espantat, marxà de pressa amb el ramat, esverat, mentre invocava tots els sants del cel. Aquella criatura desconeguda era una dona d’aigua, la sogra precisament, del sàtir de més fama d’aquells encontorns, maridat amb la seva filla gran, en aquells moments lliurats a un ball impúdic. Sortí el sàtir com un boc amb uns crits terribles mentre afinava les seves banyes de crestat. Amb la seva mirada extragué una sílfide que divagava per aquells costers.

  -Tú que encises els versaires, tens fama de portar-me porcellades, que ets més llesta que una daina i llisques lleugera com una llisona… digues-me, qui ha estat que s’ha atrevit a tirar un roc al palau aigualit més formós del Pirineu?

  -Quan pujava totalment sola de Coma de Vaca a deixar caure una llàgrima sobre la fossa del Gegant, el meu avi, he vist un home vell que escridassava un noiet de 13 o 14 anys. Són fills d’aquella plana fèrtil que a l’abril i al maig pren color de robí i maragda, pel juny el groc d’or i filigrana i a la tardor, el blanc setí que encanta els veïns de la contrada. No hi caus….sàtir luxuriós?

  -No, parla més clar.

  -La plana que vull dir havia estat el llac més fondo i espaiós de la comarca. N’eren senyores les nereides, les goges i les sirenes. Les seves majordomes eren les dones d’aigua. Un terratrèmol trencà les preses i perdé tota l’aigua. Aquells éssers van haver de marxar a buscar estanys de muntanya on poder rentar les seves cabelleres i nedar enjogassats. Llavors els homes de la vall van contemplar extasiats aquell patent de terres novals que apareixien i es van posar a cultivar-les… Encara no ho endevines?

  -Oh… sí… són d’en Bas! No tastaran ni un gra de blat, ni de mill, ni de blat de moro. Tampoc colliran fajol ni podran fer cap coca rossa. Tota aquella comarca pagarà per l’afront que sofrim per aquest sagalot.

  Aviat s’oí un brogit terrible i una cridòria ensordidora entremig de tremendes malediccions i blasfèmies horribles. La veu ronca del sàtir en sobresortia, talment l’udol d’un llop rabiós.

  -Bruixes, proveïu de llamps, trons i pedra seca. Goges, fades…correu, vestiu-vos amb vestits, els més feréstecs. I vosaltres, dones d’aigua, ompliu els vostres faldons del líquid que us dóna vida i amb tot l’estol de fúries i mals esperits seguiu-me fins al punt de la venjança.

  Embolcallats en el núvol que havia fet aixecar l’Estevanet, un tràmpol els traslladà al cim del Canigó. D’allà, amb un salt guimbaren al Puigscalm, als cingles de Llancers i al coll de Canes. La borinor presagiava la tempesta que s’abatria sobre la plana.

  -Ja és hora, descarregueu! – ordenà el sàtir.

  La campana Santa Maria, la més grossa del campanar de Sant Esteve, ordenà a les petites que foragitessin aquells lladres de vianda i en cas que s’aferresin sobre el país, que avisessin. Els fidels en oir les campanes, repetien:

  -Sant Marc, Santa Creu, Sant Esteve, no ens deixeu.

  El popular dístic ben adaptat al Sant Patró d’en Bas.

  La campana grossa, en veure que l’amenaça persistia, no esperà l’avís de les petites i brandà potent amb tota la força del seu bronze, i invità a cremar llorer i romaní d’aquells beneïts el diumenge de Rams.

  -Fora fúries de l’infern… dimonis maleïts.

  Tot el cloquer tocava a ravat i el monstre quedà suspès a l’aire.

  -Per què et pares?

  -No puc resistir el brandar d’aquesta campana, la Mariassa m’abat i m’ofega el fum d’aquestes herbes beneïdes.

  La resposta desconcertà tota la bruixeria i van marxar cap a les serres de Murrià i Marboleny, abatudes per la vergonya més que pel pes que deixaren caure sobre la carcassa d’aquell gegant que encara banyava als seus peus al llac d’en Bas, prop de les Preses. El seu cap encara crema al fons del cràter de Can Tià. Amb un braç apartà les cendres dels volcans de la Cot i amb l’altre els gresos i basalts de Sant Iscle. Saben bé que aquest gegant conserva dintre la seva costellada, una balma prop de Mas Saiols, anomenada fossa de Rocalladre, i l’aprofiten per amagar-hi per sempre més la seva misèria. Les goges, en veure que les seves parentes havien fugit, es recordaven que al cingle de Julià de les Encies hi havia una tuta i d’una volada estrompassararen la Vall d’Hostoles, per arribar a aquella caverna i encauar-s’hi.

  El sàtir quedà sol amb les dones d’aigua i com que la campana no parava de vogar, els agafà un desmai i una suor que tot el líquid que portaven concentrat en pedra seca se’ls convertí en una suau rosada que es posà suaument i en gotetes fines sobre les plantes i herbeis. Totes elles van acabar per morir-se sota els bràmols furients del vent desfermat.

  Desesperat, el sàtir emprengué la fugida sobre un esqueix d’un núvol esmicolat cap al collet del Bis, on es tramunta al serrat de Calcina, cap al terme de Sant Feliu de Pallerols. Aleshores la campana d’aquella parròquia li barrà el pas amb els seus tocs i el sàtir quedà enclòs entre les batallades de les dues campanes fins que no pogué més i es convertí en una gran pedra arenisca que caigué en una feixa del quintà de Peralta, una antiga pagesia situada entre el collet del Bis i el coll de Miranda, avui en ruïnes, a la parròquia de Sant Miquel de Pineda.

  Aquesta fou la fi d’aquells fantasmes estrafolaris, creditora d’un teló musical wagnerià on els corns, tubes, trompes i bombardons, acompanyats de tota la percussió, subratllessin la magnitud de la desfeta d’aquells éssers malignes, d’entremig dels quals els clarins anunciessin el triomf de la vall, gerda, florida, esponerosa, on els seus habitants cantessin i ballessin sota un cel límpid, radiant, en plena victòria d’una naturalesa exultant.