El pregó de la Fira de Sant Nicolau d’enguany ha anat a càrrec de Godai Garcia, l’humorista enfocat en el sector primari i a tractar els temes que preocupen als habitants del món rural. 
Pregó d’en Godai Garcia
6 de desembre de 2024
Hola, bon migdia, Vall d’en bas.
Jo em dic Galdric Plana i jo em dedico a la comèdia, a fer monòlegs, vídeos d’humor, seccions a la ràdio i tot això.
Però la meva gran devoció és la natura, l’observació del medi natural i de com els humans ens hi relacionem. La ruralitat, la pagesia.
Jo quan els meus amics se’n van anar de canalla fer carreres a Barcelona jo me’n vaig anar a treballar i a viure a pagès perquè és el què em motivava. Vaig estar bastants anys empapant-me a pagès. De coneixement i d’olor, es veu. Jo no ho notava però potser a vegades al plegar passava a veure algun amic per Vic i em deia. Caram, t’has empapat molt de…coneixement, veig.
Quan els meus amics estaven a la capital i ens trucaven i deien: Ahir vam sortir de festa a l’Apolo, no hem dormit en tota la nit! Jo els hi deia. Ahir es va posar de part una truja i la vam haver d’ajudar i també ha sigut una nit moguda!
Les vivències configuren la nostra personalitat.
El lloc on vivim configura la nostra personalitat.
El meus avis eren d’aquí. Me àvia de dalt a Falgars el meu avi d’aquí vaig. El meu avi en tornant de la guerra explicava que retornar de nit i, abans d’entrar a dins, va donar dues voltes per fora la casa. CA-SA.
Quin plaer, quin orgull i quin privilegi tenir un lloc al que poder-ne dir CASA. Ja no com a un edifici sinó a un paisatge, a un poble.
Em fa molt feliç ser avui aquí perquè jo em sento molt lligat a la pagesia. En un sentit emocional.
Vull dir que tots estem lligats a la pagesia.
Encara que hi hagi quatre lliberals que et diuen:
“ Amb les noves tecnologies no necessitarem ni pagesos”
“La robòtica ens porta la solució definitiva i és que ja podem imprimir menjar amb impressores 3d”.
Colega, passaràs molta gana.
Tinc la sensació que qui diu això és gent que no li agrada cuinar.
Us hi heu fixat que sempre que surt una noticia d’aquestes és:
“Aconsegueixen sintetitzar un bistec a patir de cèl·lules mare.”
“Imprimeixen una hamburguesa amb tècnica revolucionaria”
Ningú imprimeix un plat de patata i mongeta.
I siguem clar, és molt més fàcil fàcil plantar, collir i cuinar patata i mongeta que fer una IMPRESSORA AMB CARTUTXOS DE FÈCULA I TONERS DE MONGETA PERONA.
El tema de l’aliment s’arreglaria si tots mengéssim més local, més tradicional: carn i verdures, fruites i peix.
NO DEIXEM QUE APPLE I ELON MUSK ES POSIN A DISSENYAR MENÚS, PER FAVORT, DEMANO.
Qui perd els orígens perd la identitat.
Tothom té una pulsió de voler reconnectar amb les arrels.
El mon actual tenim un peu al mon modern i un peu al mon antic i a vegades l’única solució que troba certa gent per reconnectar, per vincular-se a alguna cosa que poden intuir que té a veure amb el passat és, malauradament, anar al mercat medieval de Vic.
Que no sé amb quin passat et reconnectes. Amb el de la pesta negra? Al de les ciutats sense clavegueram?
No sé fins a quin punt et connecta amb les teves arrels voltar per una fira plena de gent amb anorac de plomes com si anessin a pujar al Puigmal, envoltats de paradetes d’encens. Vols dir que era tant popular l’encèns a l’edat mitjana?
I llavors per sentir que toquen una mica de natura, la única cosa que se’ls acut és posar la canalla sobre d’un poni que-ai senyor-. Els del DARP ja l’han mirat aquell poni, pobret. Que li fimbregen les potes? Que l’esquena li fa una barca com les Golondrines?
No deixeu que us posin mai a sobre d’aquell poni. Ens han vençut com a poble si ens posen a sobre d’aquell poni.
Llavors tots a comprar formatge d’un venedor de formatge ecològic, sostenible i de proximitat amb evidències d’haver estat abusant de vi ecològic, sostenible i de proximitat.
Tot plegat, animat per comparses de músics tocant instruments de vent que, si van deixar d’existir a principis del Renaixement, per alguna cosa devia ser.
Acostar-se a les natura és bonic, bo i sa.
Dins uns límits. No cal tampoc abraçar arbres.
Que us respecto si ho feu però no sé com se’ls hi deu posar això als arbres.
“Has de provar-ho, connectes molt amb l’arbre” però potser ell no vol connectar amb tu.
A escala seria com quan et ve un gosset petit i vol tenir sexe amb el teu turmell.
També és una declaració d’amor, al cap i a la fi.
Imagina’t al refotut gos dient-li a un altre gos “Has de provar-ho, connectes molt amb la persona”
Però potser la persona no vol connectar amb tu, Pupi.
Ets un arbre i no et pots moure, bé un simi i t’engrapa, et canta mantres.
Potser aquell faig prefereix escoltar LA MUSHKA, JULIO IGLESIAS.
Perquè ha de ser místic un arbre? Perquè no pot ser garrulo un arbre?
Però no, tot de gent que esmorzen kèfir amb civada els hi ha agafat per abraçar arbres. Doncs ho trobo violència cap als arbres això.
Jo soc menys invasiu, jo saludo a les plantes rollo tocant-me la visera de la gorra- senyora, alzina-
Soc un gentleman de les plantes.
L’altre dia un col·lega, en Pere, em va dir: “No és que aquest suxi no és el que em mola a mi”
Pere, col·lega, ets de Sant Eulàlia de Puig-Oriol, el teu pare té vaques llimosines, tens 8 cognoms NO CATALANS, DEL LLUÇANÈS, PERE!
L’únic peix que va tastar els teus avantpassats és arengades i tortugues, perquè durant temps per Quaresma la gent es fotien les tortugues perquè deien que no era ben bé carn que era més com peix.
LA DE POC PEIX QUE HAVIEN VIST AQUELLA GENT.
I ara de cop tu ets un entès en cuina nipona?
Has fet un esforç, Pere, per atrapar l’estampida.
Ja havia passat l’estampida i tu l’has anat a avançar, idiota.
Com pots saber quin suxi t’agrada i quin no? Si la majoria de llocs el què ens colen com a suxi és arròs covat, pastat per un nen Waldorf, embolicat amb una alga que sembla que l’hagin refregat pel terra de la llotja de Palamós i un bocí de peix que tot plegat sembla un panellet de congelats la Sirena.
Gent de la Vall d’en Bas. Qui perd els orígens perd la identitat. Hem de saber d’on venim i cap on anem. I cap on anem no cal que sigui molt lluny. Ja hi estem bé aquí. Hi ha gent que és ciutadà del món, a mi em van parir prop d’un terrer de farigola i per mi COM SI M’HI ENTERREN.
Volia acabar fent un discurs sobre el sector primari. Però dir-ne sector primari ho trobo molt de llibre de ciències social de ESO. No es diu sector primari, es diu PAGESIA. Les coses pel seu nom.
El sector primari es diu pagesia.
El què fa el govern donant 23 milions d’euros als de la copa amèrica se’n diu EXPOLI I MALVERSACIÓ DE CAPITAL.
I el què fan certs grups dirigint el focus d’atenció cap a la gent pobre i nouvinguda enlloc de atacar la constant privatització i retall en educació i sanitat se’n diu POPULISME I RACISME INSTITUCIONAL.
La millor manera de defensar la terra és cuidant-nos amb els veïns, amb tots.
Perquè un altre món NO és possible.
Només és possible el nostre, el que trepitgem.
Serveixi aquesta trobada per, simbòlicament, agafar per la solapa al model neoliberal i dir-li: els camps fotovoltaics i les amanides Florette crescudes en estructures hidropòniques NO SALVARAN EL MÓN.
El salvarà escoltar les àvies, aprendre a cuinar a foc lent i cuidar les coses que creixen.
Ens mereix més respecte una padrina que encara espellofa blat de moro que tot l’IBEX35.
Qui perd els orígens perd la identitat però no només això. Perdem l’essència de poble i si no vigilem acabarem que ens passejaran en un poni artrític al mercat medieval.
Us convido a fer el què va fer el meu avi al tornar de la guerra, de donar dues voltes per fora de casa. ( si fóssiu de Castellfollit no us ho demanaria)
DAVANT D’UN MÓN QUE CORRE PER SOBRE DE LES SEVES POSSIBILITATS VISCA LA GENT QUE ESTIMEM ELS RACONS DE MÓN, ELS CUIDEM I EN DIEM CASA.
NO ESTEU SOLS.
VISCA LA TERRA.
