Molí de Can Perxanes

El molí de Can Perxanes o d’en Reixac rep l’aigua a través d’un canal que la recull de la riera de Pibernat, possiblement després que s’utilitzi al molí d’Espasens. L’aigua arriba pel sud-oest de la bassa, que té forma triangular, uns 20 m de llargada i uns 14 m al punt més ample. El cup és independent, és a dir, el trobem separat de la bassa per un canal quan, habitualment, el cup es troba integrat a la bassa. El cup és circular, d’uns 5 metres de profunditat i realitzat amb carreus de pedra treballats.

L’edifici del molí ha patit diferents reformes i avui en dia s’ha restaurat per reconvertir-lo en habitatge. A l’interior de l’edifici s’hi pot observar la sala de moles, on encara se’n conserven dues que, tot i no utilitzar-se, encara podrien funcionar. A la part inferior hi trobem el carcabà amb un rodet metàl·lic i amb un arbre de fusta quadrangular (substituït per un de nou recentment). Des d’aquí, l’aigua és retornada a la riera, on poc després serà utilitzada pel molí del Perer. A l’exterior del molí, davant de la façana, es conserva en bon estat una pedra o roda inferior del molí que trobem col·locada com a taula —una menjadora l’aire lliure o «merendero». La mola, com que està posada de cara amunt, permet veure perfectament les estries, de forma ovalada, i el forat o nadiller per col·locar-hi la nadilla o peça de ferro que es connectava amb el rodet. A l’exterior del mas també hi trobem una altra pedra de molí, trencada i partida per la meitat, aprofitada com a llosa.

SÍNTESI HISTÒRICA:

El molí ha anat sempre vinculat al mas, primer conegut com a mas Reixach i després com a can Perxanes. D’aquesta manera, aquest és un exemple de molí vinculat a una masia que li dona el nom.

Algunes inscripcions i llindes evidencien diferents etapes de construcció o ampliació. Per exemple, dins una finestra del mas hi ha una inscripció que diu «1593» o d’altres inscripcions com «23 de febrer de 1679» i «1822».

El testimoni de Josep Mir Roca, recollit per Marta Vila, qui fou el darrer moliner que hi treballà fins al 1990, explica que durant la postguerra franquista i tota la segona meitat del segle XX, el molí s’utilitzà principalment per moldre blat de moro per alimentar el bestiar (porcs, vaques, conills i gallines), tot i que a vegades també s’utilitzava per alimentar la família. També explica que amb una bassa plena es podia omplir un sac de farina de 40-50 quilograms.

ESTAT DE CONSERVACIÓ
L’estructura del molí es troba en bon estat perquè es pot observar la bassa (avui dia usada com a piscina), la sala de moles i el carcabà. El fet d’utilitzar l’edifici com a habitatge també ha afavorit a la preservació de l’estructura.

Tal com afirma Marta Vila en el seu treball de recerca, tot i que el molí conservava tots els elements els seus mecanismes estaven malmesos pel seu desús, tot i així l’actual propietari Àlex Nogué ha dut a terme un procés de restauració en el qual s’han canviat diversos elements com el rodet o la tremuja.

ACTUALMENT NO ES POT VISITAR PERQUÈ ÉS DINS UNA PROPIETAT PRIVADA