La bassa del molí d’Estartús, segons explica la Rosa Turet, sempre era plena. El seu pare i el seu tiet, que feien de moliners, la netejaven un parell de vegades l’any. Obrien les comportes i l’assecaven. Un cop buida, es dedicaven a treure la terra, la sorra i qualsevol tipus de matèria orgànica que s’hagués dipositat al fons de la bassa. Sempre hi trobaven algun peix —barbs o truites—, animals que s’havien criat en un espai gran i tranquil. Al mas veí de can Perruc s’aprofitava l’aigua del canal del molí d’Estartús per omplir un safareig per rentar la roba.
Actualment l’espai de la bassa s’ha convertit en piscina i zona enjardinada. Es pot intuir la localització del cup de la bassa al costat de l’escala o rampa d’accés principal a la casa. Igualment, l’espai de la sala de les moles (que el propietari actual ha conservat amb dues peces magnífiques i algunes imatges del molí antic) ha estat molt transformat. Queda intacte el canal de conducció d’aigua cap al molí Vell.
La Rosa Turet, filla del darrer moliner, conserva al jardí particular de casa seva (a la urbanització de les Olletes) una de les pedres del molí elèctric que es van fer instal·lar al molí del Tartús.
Cal destacar el canal d’aigua que abastia els molins del Tartús, de l’Aubert, de Massegur, i el molí Vell (el mas de can Perruc), i que prenia aigua del riu Gurn, de Sant Privat d’en Bas. El canal disposa de diferents sobreeixidors al llarg del seu recorregut, almenys sis en total: dos a cada una de les basses dels respectius molins, a cada un dels extrems o costats. És a dir: un situat a l’entrada de la bassa —que barrava el pas de l’aigua—, i l’altre al costat oposat, facilitant la sortida de l’aigua que sobrava.
De les primeres referències del molí d’Estartús (o de Tartús) de Sant Privat és de 1740 quan el propietari Ramon Estartús arrenda el molí al sastre Miquel Estartús i al pagès de la Pinya Pere Casans.
Més tard ja surt documentat a El Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España, volum II (dedicat a la província de Girona), editat a Madrid el 1864. Durant la dècada de 1930 comencen a aparèixer petits molins elèctrics
domèstics. Es tracta de molins de dimensions reduïdes, portàtils o mòbils, fàcils de muntar, de moure i de col·locar, moguts per electricitat. Se n’han conservat un parell al molí Vell i un altre al molí de les Comes, però sabem que també n’hi havia a altres molins, com al Tartús.
El molí disposava, durant la postguerra, de dos molins ben diferenciats. Un molia blat amb una mola petita i es movia amb electricitat, i l’altre molia blat de moro, amb unes moles grosses i es movia amb energia hidràulica. El molí de blat es va electrificar emprant un petit motor. La molta del blat i el blat de moro es combinava per fer diferents tipus d’aliment. El farro era el blat de moro molt, emprat per fer sopes més que no pas per elaborar pa. La farina de blat s’utilitzava per fer pa. El molí de la Llobatera també molia aquests dos tipus de cereals, sempre per a ús propi o domèstic, i, a voltes, civada i ordi, destinats a consum animal.
Actualment, el molí ha estat molt reformat i transformat en habitatge d’alta qualitat.
