El molí Vell recull l’aigua del torrent del Ginestar i del torrent de la Teuleria, que es nodreixen de les fonts de la Teuleria i de la Boada, mitjançant un sistema de dues rescloses. Aquestes dues rescloses són de gran interès. Una presenta un treball de pedres al riu: al llit del riu hi trobem un seguit de lloses col·locades en línia, en forma de fulls de llibre, que permeten crear una plataforma o base sobre la qual s’hi aixeca una altra fila de lloses, horitzontals i planes, col·locades en renglera, que aixequen encara més l’aigua. Algunes d’aquestes lloses, a la part central, han desaparegut i avui només es localitzen als extrems, cosa que fa pensar que un aiguat se les ha emportat. L’aigua que es recull en aquesta resclosa va a parar a una altra, més petita i construïda més recentment, que és la que porta l’aigua al molí. És difícil precisar la seva cronologia, tant de l’una com de l’altra. La bassa rep aquesta aigua de la resclosa i té una forma el·líptica i allargada (uns 20 m de llargada per 7 m o 8 m d’amplada), amb una direcció de sud-est a nord-oest. Disposa d’un sobreeixidor que transfereix l’aigua sobrant al riu.
L’edifici del molí es divideix en diferents parts: una part habitada, situada al darrere i enlairada, en bon estat de conservació, i el molí pròpiament, al davant, enclotat i a un nivell més baix, abandonat i ruïnós. Davant de la casa hi passa el Camí Ral, que fa un pendent. I, davant del camí, hi trobem l’era, les pallisses o cabanes, els galliners, i, allí, s’hi alçaven els pallers. La sala de moles es troba situada a la planta baixa de l’edifici, juntament amb altres espais dedicats al bestiar —corrals d’aviram i bous. És una habitació petita, estreta i allargada. En queden les restes, aixafades, d’un riscle i d’una tremuja. De fet, tots els aparells de molineria van ser substituïts per una gran turbina que subministra electricitat a l’edifici. És difícil precisar la cronologia de la turbina perquè es troba en força mal estat, completament rovellada i plena de calç, però segurament és un aparell posterior a l’aiguat de 1940 i és possible creure que sigui una turbina Planas, de Girona, possiblement ja entrats els anys cinquanta del passat segle.
Aquesta turbina produïa electricitat i també estava connectada amb un sistema complex de politges i amb uns embarrats que anaven a parar a l’exterior, en una mena de cabana avui enderrocada. Precisament, a l’exterior del molí es conserva —encara que en força mal estat— un molí mòbil o
transportable, de petites dimensions.
De la part inferior de la turbina en surt una canalització que retorna l’aigua a la riera; no obstant això, no es pot observar cap mena de carcabà. De les referències més antigues del molí d’en Carbonell trobem que el 21 d’octubre de 1599 el pagès Joan Carbonell arrenda el seu molí fariner de dues moles, tots els seus aparells, la casa, l’hort i els arbres fruiters que té sota el mas Carbonell, al moliner Nicolau Alsina, per una durada de quatre anys i 18 lliures anuals. L’arrendament sembla una rehabilitació encoberta ja que al contracte s’hi especifiquen totes les reparacions que haurà de fer el moliner, com ara canviar les parts de fusta o posar una mola sotana. Aquest tipus d’arrendament que és una restauració encoberta s’ha d’entendre dins la jurisprudència catalana dels segles XVI i XVII, que distingia entre aigües públiques i privades (pàgina 125).
El molí Vell ja surt documentat a El Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España, volum II (dedicat a la província de Girona), editat a Madrid el 1864, que inclou un total de tretze molins fariners a la vall d’en Bas. Al molí Vell s’hi pot observar la introducció de les turbines —o sigui, la substitució del rodet per una turbina hidràulica—, fet que va significar un primer pas cap a la desaparició dels molins. La turbina produïa tanta energia que fins i tot s’emprava per produir electricitat, per il·luminar la casa o per moure altres molins o aparells que hi anaven subjectes —com al mateix Molí Vell, en què s’emprava per tornejar rabasses de bruc per produir pipes de fumar. El moliner Joan Boada Pujol (14 de març de 1930, ca la Maria Joana, Sant Feliu de Pallerols) explica els treballs que havia de fer en aquest molí serrador (o serradora). El molí serrador funcionava amb energia hidràulica i energia elèctrica. Les serres petites funcionaven amb l’energia hidràulica que proporcionava el propi molí, i servien per serrar les arrels i rabasses de bruc.
A la dècada de 1920 i 1930, comencen a aparèixer petits molins elèctrics domèstics. Es tracta de molins de dimensions reduïdes, portàtils o mòbils, fàcils de muntar, de moure i de col·locar, moguts per electricitat. Se n’han conservat un parell dins del molí Vell, entre d’altres. Les moles corresponents a aquest tipus de molí tenen un dimensions molt petites —uns 40-50 cm de diàmetre—, són primes o molt primes —de 3 a 10 cm–, estan elaborades artificialment —amb ciment o una mena de conglomerat— i estan rodejades per un cercle de ferro. La tremuja té unes dimensions mitjanes, mentre el riscle, que protegeix les moles, és molt més petit. El riscle, la tremuja i les moles se suporten sobre una mena de taula de fusta. La farinera també és una caixa de fusta, de dimensions mitjanes, fàcil de moure.
L’aiguat de 1940, que afectà considerablement la zona del Racó del Grau, també afectà el molí Vell. Fins als darrers anys del segle XX, el moliner del molí Vell ha estat Josep Tayant, responsable, en bona part, del manteniment del molí i del tram del camí ral annex al molí. El molí es troba en bon estat, malgrat que la turbina està plena de tosca. Si es netegés, potser podria tornar a funcionar
L’edifici en general està bastant ben conservat, tot i que el taller que hi ha al costat de l’edifici es troba en estat ruïnós. Actualment (2019), les reformes aplicades pels seus nous inquilins, ha transformat tot l’entorn i han fet desaparèixer tots els vestigis del molí que aquí descrivim, amb l’excepció de la bassa, encara identificable.
